Torredembarra organitza la 1a Festa de cervesa artesana

L'altre dia vaig rebre un email de l'Oriol Pijuan que dèia: "Aquí teniu el cartell de la 1ª Fira de cervesa Artesana a Torredembarra. A veure si ho podeu reenviar a qui li pugui interessar dels vostres coneguts. És dissabte 10 d'octubre 11 del matí a 1 de la nit amb música en viu i festeta...". El cartell ja ho veieu, molt maco.

I justament avui m'ha caigut a les mans un número del nou gratuït setmanal de Tarragona NOTICIESTGN on recullen la notícia: "El municipi de Torredembarra serà la seu el dissabte dia 10 d’octubre de la 1a Festa de la Cervesa Artesana. Es tracta d’una iniciativa encapçalada per la Cervesa Estraperlo amb la col·laboració del Patronat Municipal de Turisme de Torredembarra. En aquesta primera edició seran 10 els estands que es podran trobar a la Plaça del Castell. Cada un d’ells oferirà la seva cervesa a 1,5 euros el got. Entre elles es compten la mateixa Estraperlo (Torredembarra), la Rosita (Tarragona), la Dedues (La Garrotxa), la Glops (Hospitalet de Llobregat) i la Companyia cervesa del Montseny, entre d’altres. Música en viu. Segons Roger Núñez, de Cervesa Estraperlo, “enguany serà quelcom més modest per veure quina rebuda té. A partir de l’any que ve intentarem oferir més activitats”. Tot i això, però, per aquesta primera edició ja s’han programat diferents espectacles de música en viu durant tot el dia i un servei de menjar fet a la llenya. La cita per als amants d’aquest líquid daurat serà el 10 d’octubre a partir de les 10h i fins a la una de la matinada." Font: noticiestgn.cat

Doncs apa!, ens hi veiem, i... salut!

Curiosament coicideixo amb CiU quan diu que el nou "Títol de Família Monoparental", el consideren fruit d'una política "d'aparador".

El que passa és que la meva visió ve des d'un altre punt de vista. Considero que el paràmetre dels ajuts a les famílies monoparentals, igual que els ajuts a les famílies nombroses, no hauría de provenir del nombre d'integrants de les mateixes exclusivament. L'ajut hauria de basar-se en la renda de les famílies en primer lloc, i a continuació per la seva condició de monoparentals o nombroses, però no d'entrada en aquest paràmetre de monoparental o nombroses. Son molts el casos de famílies monoparentals o nombroses que disposen de rendes per damunt de la mitjana. Com també es dóna el cas de famílies "normals" que hauríen de tenir aquests ajuts preferents. Les polítiques "d'aparador" es dónen quan no s'explíquen suficientment els detalls concrets. Aquests ajuts hauríen de ser per a quí els necessita de debò.

Manifest del Correllengua 2009

Víctor Alexandre

Potser us sembli un contrasentit, però no ho és. No és cap contrasentit que la màxima aspiració del Correllengua sigui poder desaparèixer algun dia. No és cap contrasentit perquè, quan això s’esdevingui, voldrà dir que la llengua catalana ha recuperat la normalitat i que, per tant, ja no calen celebracions com aquesta per prendre consciència de la perillosa situació en què es troba. Franco va morir l’any 1975, però hi ha àmbits en què la llengua catalana pateix exactament la mateixa marginació que quan era viu. I aquesta marginació, en bona part, és culpa nostra, perquè, tot i que no disposem de les estructures polítiques i jurídiques per fer que la llengua catalana gaudeixi en el seu territori del mateix estatus que l’espanyol a Espanya o que el francès a França, hi ha molts àmbits que depenen exclusivament de nosaltres i que, això no obstant, hem abandonat.

Un d’aquests àmbits és el de l’ús de la llengua. Una llengua que s’usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l’aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d’història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viure als Països Catalans.

Hi ha, tanmateix, un altre factor de risc, i és el de la degradació de la llengua. La llengua catalana, cada cop més, s’està convertint en un patuès, en un dialecte de l’espanyol. I això –cal denunciar-ho- s’està fent en connivència amb els llibres d’estil de molts mitjans de comunicació catalans que, amb l’excusa “d’arribar a tothom”, no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes més genuïnes i utilitzen les que presenten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l’espanyol. És a dir, que l’arquitectura de la llengua és cada cop més pobre, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major part dels catalans utilitzin dites populars i frases fetes espanyoles en lloc de les pròpies i que la llengua catalana s’estigui transformant en un dialecte anomenat catanyol.

El Correllengua ens ajuda a prendre consciència d’aquesta transformació i ens adverteix que el futur de la llengua és indestriable del futur del país. Si perdem la llengua, perdem el país. Assumim, per tant, la nostra responsabilitat i treballem, cadascú des del seu àmbit, per petit que sigui, per tal que la llengua i el país assoleixin l’únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.

Endavant amb el Correllengua!

Visca la llengua i la cultura catalanes!

Visca els Països Catalans lliures!

----

Nota: L'Ajuntament en Ple de Torredembarra, amb un equip de govern liderat per Convergència i Unió, i integrat per una regidora no adscrita (es va presentar a les eleccions pel PSC, pendent de ser declarada, o no, trànsfuga), amb el Partit Popular de Catalunya, amb el GIT i l'Agrupació. Han votat tots Vostès unànimement aquest dijous en contra de donar suport al Correllengua 2009. No s'han abstingut per un problema de forma, no. Han votat en contra!. Encara que rectifiquin i forcin un altre Ple per presentar la mateixa moció, Vostès, ara hi acaben de votar en contra!. Vostès manen a Torredembarra, i estan en contra del Correllengua i allò que significa!. Vostès no practiquen allò de rectificar és de savis, no. Vostès fan allò que no fan ni els rucs d'ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra.

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

Adoptat com a Himne y Símbol de la Unió Europea el 1985, el compositor alemany Herbert von Karajan -a petició del Consell d'Europa- escriu tres arranjaments musicals sobre l'últim moviment de la Novena Sinfonia en RE Menor de Ludwig van Beethoven, que a la vegada s'havia inspirat en l'An die Freude (Oda a l'Alegria) de Friedrich von Schiller.

NOTA: Us recomano veure el video fins el final.

La independència arrasa a Arenys de Munt

El sí rep el 96% dels vots amb un 41% de participació. Han votat més arenyencs per la independència que no per l'estatut. La participació supera de molt les expectatives dels organitzadors.

Els arenyencs han votat avui majoritàriament a favor de la independència de Catalunya: un 96% dels votants han dipositat a les urnes del Centre Moral la papereta del sí i un 2,28% la del no. Dels 2.671 electors que han votat, 2.569 ho han fet pel sí, una xifra més alta que no la de favorables a l'estatut en el referèndum del 2006 (2.424 vots). La participació ha estat molt més alta que no s'esperaven els organitzadors, del 41%, un percentatge superior al que va tenir el referèndum de la constitució europea (40,43%) i les eleccions europees (35,14%) i pròxim al del referèndum de l'estatut (48,8%). I això que el cens avui era més gran que no en els altres processos electorals, perquè hi han pogut votar tots els empadronats majors de setze anys, tinguessin o no la ciutadania espanyola.

La proclamació dels resultats, a les 21.58, l'ha llegida el regidor de la CUP i membre organitzador de la consulta, Josep Manel Ximenis, que ha agraït la tasca de la comissió organitzadora, de la junta avaluadora, de l'Ajuntament i del batlle, Carles Móra, que ha estat ovacionat. A la porta del Centre Moral, un miler de persones ha escoltat els resultats i ha celebrat la victòria del sí, cridant que aquest és el primer pas cap a la independència. Finalment, l'Ajuntament ha proclamat Arenys de Munt primer municipi català que vota lliurement i democràticament la independència.

A Arenys de Munt s'ha respirat avui un ambient extraordinari, de festa i de sentiment de jornada històrica, car per primera vegada un municipi del país ha fet una consulta per la independència. La consulta ha suscitat una gran expectació, no solament a casa nostra, sinó a tot el món: hi ha més de 300 periodistes acreditats, també de les principals agències internacionals, de la BBC i de la televisió alemanya.

El batlle, Carles Móra, ha manifestat avui que se sentia molt content de com anava la jornada, perquè la consulta era una defensa de la llibertat d'expressió, que és un dret 'constitucional i universal'. I no solament això, ans també havia de servir per fer palesa l'opinió dels ciutadans d'Arenys de Munt i ser una punta de llança perquè més pobles fessin consultes sobre la independència.

Font: VILAWEB

Diumenge de llibertat

Alfons López Tena

President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

1. Totes les forces d’Espanya s’han entestat a impedir que a Arenys de Munt es voti la independència de Catalunya, i no se n’han sortit. Govern espanyol, Advocacia de l’Estat, jutgessa espanyola, Falange Española y de las JONS, president de la Generalitat, delegat del govern espanyol (que és un càrrec diferent de l’anterior), PP, PSOE, PSC, C’s; tots, junts i per separat, han perdut. Volien impedir la democràcia, fer impossible que la gent voti, i han fracassat. Tot ho han fet servir: pressions, intimidacions, amenaces, prohibicions sense judici. I han perdut: la consulta per la independència de Catalunya es fa.

2. Cap de les forces polítiques, institucions i persones que a Catalunya o a Espanya són contràries a la independència de Catalunya ha donat cap argument en defensa de les seves idees. Ningú ha dit en què i per què ens convé als catalans formar part de l’Estat espanyol i no tenir un Estat propi. Només brams de prohibicions, cap espurna de vida intel·ligent surt dels unionistes. És el que correspon a la seva història, tenir els catalans sota estat d’excepció tres quartes parts del segle XIX, i sota dictadures militars la meitat del segle XX, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com a mètode bàrbar però efectiu, segons Azaña, per mantenir la unitat d’Espanya. Ja no poden, però, fer-ho; ni tan sols impedir una consulta a Arenys de Munt. L’Estat espanyol és un tigre de paper.

3. Mantenir els catalans a Espanya contra la nostra voluntat té un preu que els espanyols ja no estan disposats a pagar: repressió violenta, dictadura, i pobresa. Ho van fer en els anys 20 contra la Mancomunitat, i dels 30 als 70 contra la Generalitat, i ja saben què els costa i és massa. No volen tornar a ser un Estat pària, aïllat i misèrrim, no volen tornar a ser la Birmània d’Europa. Només dels catalans, del nostre consentiment o resignació, depèn que mantinguin el seu domini, i ni els interessa ni saben atreure’s la nostra voluntat. Pretenen negar-la, impedir que s’expressi, però els és impossible en democràcia. Mentre la gent tingui dret de vot, no es pot impedir que voti. Facin les lleis que facin, sempre trobarem les escletxes per on llisqui la llibertat.

4. No esperem res de la part contrària, de les institucions i forces polítiques espanyoles, ni decència ni joc net. Potser algú en tingui i n’exerceixi, però fóra irresponsable comptar-hi, perquè l’èxit del poble català no pot dependre en res de la seva col·laboració ni comprensió. Ni ens cal ni la volem, respectem i entenem que defensen els seus interessos: es juguen més de set milions de persones, més del 20% del PIB, més del 30% de les exportacions, i els més de 20.000 milions d’euros que ens roben cada any. És normal que no ens vulguin perdre, només es resignaran quan el cost d’impedir la independència de Catalunya sigui l’inassumible de la dictadura per a ells, s’aturen a frec de la violència d’Estat. Quan el vot popular doni la majoria per l’Estat propi, el tindrem, diguin el que diguin i facin el que facin uns espanyols impotents de democràcia que només poden guanyar-nos si caiem en la ingenuïtat de creure les seves bones intencions. Potser les tenen, però si planegem com si no en tinguessin podem vèncer-los, com els hem vençut a Arenys de Munt.

5. Un retrocés de les llibertats, i una mentida. El retrocés és prohibir que els Ajuntaments puguin cedir les seves sales i instal·lacions per realitzar les activitats legals que al govern espanyol no li agradin. No ho podran mantenir: el cost en imatge, repressió judicial i dedicació que els exigeix és exorbitant, sobretot perquè els coneixem, sabem de què són capaços, i quan prohibeixen una manera de fer una cosa sabem com fer-la d’una altra manera sense que la puguin prohibir, i si ho fan en tenim més. La prova és la consulta d’Arenys de Munt: es fa. La mentida és la de la vicepresidenta del govern espanyol negant que la seva Constitució inclogui el dret d’autodeterminació. L’inclou, als articles 10.2 i 96.1, mentre no els deroguin o el regne d’Espanya no es doni de baixa de les Nacions Unides.

6. Quan el general falangista Camilo Alonso Vega, conegut per Don Camulo, era ministre de l’Interior de Franco, una de les habituals manifestacions reivindicant l’espanyolitat de Gibraltar va arribar a l’edifici de l’ambaixada britànica, i l’allau de gent i la seva violència van fer témer que el prenien a l’assalt. És fama que Don Camulo va trucar a l’ambaixador de Sa Majestat oferint-li enviar més policies, i rebé la contestació: “No cal. Enviï’m menys manifestants”. Com que tots ells propugnen el mateix, que la consulta no es faci, veurem si el president de la Generalitat o el delegat del govern espanyol (no es redundància) són els Don Camulo enguany de Falange. Potser cap ho sigui, però si algú ho és, m’inclinaria pel delegat del govern espanyol: a les clavegueres de l’Estat no hi entren les autoritats autonòmiques, per molt espanyoles que siguin. És qüestió de rang: donde hay patrón no manda marinero.

7. Estem fent història. El dia 13 de setembre i per primera vegada els catalans plebiscitarem la nostra llibertat. Qui tingui dret de vot a Arenys de Munt i l’exerceixi, i els que hi serem de cos o de cor, ens alçarem de puntetes quan a la Catalunya independent es parli d’aquest dia, i el nom d’Arenys de Munt ens farà sentir grans. Qui arribi a vell cada any en aquest dia convidarà els veïns i els dirà: “Avui és 13 de setembre. Avui va començar la nostra llibertat. Jo hi era. Jo ho vaig fer”. Els vells obliden, però, per més que ho hagi oblidat tot, sempre es recordarà del que va fer aquell dia amb més esclat del comú. I aleshores els nostres noms seran familiars als seus llavis com els mots casolans, els que vam tornar la llibertat a la terra, tots serem recordats entre copes escumejants, i les bones persones ho explicaran als seus fills i el 13 de setembre no passarà –des d’ara fins al dia que s’acabi el món– sense que tots nosaltres no hi siguem recordats. Molts que ara no hi són sentiran llavors el mut retret dels seus fills: “On eres quan el teu país et necessitava? Què vas fer tu per la independència de Catalunya?”, i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, i no trobaran cap valor a la seva vida quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009.

Font: AVUI

No invitin a ambaixadors culturals israelians a la diada. Noa, no a Catalunya.

CRIDA A LA SOCIETAT CIVIL CATALANA I A LES SEVES INSTITUCIONS:

La Campanya Palestina pel Boicot Acadèmic i Cultural a Israel (PACBI) [1] saluda als ciutadans Catalans, al seu Govern i al seu Parlament amb ocasió de la Diada, Festa Nacional Catalana que es celebra l’11 de setembre. Mentre vosaltres recordeu el valor dels ciutadans Catalans i de l’Aragó que es van resistir a la monarquia absoluta dels Borbons i commemoreu el setge de 1714 sobre Barcelona, us demanem que no inviteu a ambaixadors culturals de Israel que defensen i justifiquen el setge criminal de la Franja de Gaza, descrit per Richard Falk, Rapporteur especial de drets humans en el Territori Palestí Ocupat com un “crim contra la humanitat” i un preludi al genocidi”.

En un dia tan assenyalat per el vostre país, os convoquem encaridament a cancel·lar la anunciada participació de la cantant israeliana Noa en el concert i acte institucional que es celebrarà el proper 11 de setembre. Sense cap sentit d’ironia, s’espera que Noa interpreti "El cant dels ocells," escrit pel meravellós músic català Pau Casals. Quan la va interpretar a les Nacions Unides al rebre la Medalla d’Argent a la Pau l’any 1971, va dir:

"No he tocat el violoncel en públic durant anys, però he sentit que havia arribat el moment de tornar a tocar-lo. Vaig a tocar una melodia del folklore català, "El cant dels ocells". Els ocells canten quan són en el cel. Canten “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans hauran admirat i estimat. És més, ha nascut en l’ànima del meu poble, Catalunya" [2]

L’esperit de llibertat i de dignitat humana que Pau Casals va expressar llavors amb tanta eloqüència, és la negació explícita dels crims de guerra que Noa i altres artistes israelians còmplices amb ells, defensen i justifiquen.

En un intercanvi de cartes entre Noa i el moviment català per la pau, Aturem la Guerra, Noa va demostrar la seva complicitat en la defensa de la guerra d’agressió d’Israel contra el milió i mig de Palestins que viuen a la Franja de Gaza. [3] Noa va defensar en públic la massacra de Gaza mentre les forces israelianes la bombardejaven, destruint parcial o totalment escoles, hospitals, ambulàncies i milers de cases de civils, que les organitzacions de drets humans i els experts han definit com a crims de guerra [4] Adreçant-se als palestins de Gaza, Noa va escriure:

Només puc desitjar-vos que Israel acabi el treball que tots necessitem que sigui fet i que us alliberi d’una vegada per totes d’aquest càncer, d’aquest virus, d’aquest monstre anomenat fanatisme, anomenat Hamas. I que aquests assassins trobin la poca compassió que pot quedar en els seus cors i deixin d’utilitzar-vos a vosaltres i als vostres infants com a escuts humans per a la seva covardia i els seus crims" [5]

Quan els demanem que cancel·lin la invitació a Noa, no estem demanant que es boicotegi a individus perquè si. Ens referim a “autodenominats ambaixadors culturals” d’un règim colonial i d’apartheid. Després de que la imatge de Israel en el món s’ha vist entelada degut als seus crims contra Gaza, Israel ha llençat una campanya “marca Israeliana” per a rentar la seva imatge després de les seves greus violacions del dret internacional i promoure una imatge enganyosa d’Israel com a país progressista i lliberal i no colonial i opressor. El Director general d’Afers Culturals del Ministeri d’Exteriors Israelià va declarar el passat mes de març “enviarem escriptors a l’estranger, companyies de teatre, exposicions. D’aquesta manera mostrarem la cara amable de Israel, de manera que no se’ns identifiqui amb un estat de guerra permanent” [6] Siguin quines siguin aquestes intencions, invitar a Noa a cantar a la Diada Nacional de Catalunya, semblaria que es col·labora en aquesta campanya d’imatge israeliana.

Les pautes, recentment publicades de PACBI per aplicar el boicot cultural internacional, així ho expressen:

La llibertat d’expressió dels individus, especialment dels artistes, ha de ser respectada. En aquest context, un artista pot ser boicotejat en resposta al que es concep majoritàriament com un acte o declaració particularment ofensius (tals com una incitació oberta o indirecta a la violència, justificació -una forma indirecta de defensa- de crims de guerra i altres violacions greus del dret internacional. A aquest nivell, els treballadors israelians de la cultura no deurien estar automàticament exempts de crítiques i formes legals de protesta, entre ells, i inclòs el boicot. Han de ser tractats de la mateixa manera que la resta de persones que violen les normes. Ni millor ni pitjor." [7]

Noa ha de ser tractada de la mateixa manera que qualsevol artista internacional que defensi crims de guerra. Ha de ser boicotejada.

Reconeixent i apreciant profundament la solidaritat que la societat civil catalana ha mostrat al llarg dels darrers anys amb les legítimes aspiracions palestines de justícia i llibertat, PACBI demana a les persones amb principis i consciència a Catalunya que ho confirmin i se sumin a la Campanya Internacional de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel per acabar amb la seva impunitat criminal. Com ha dit el Pare Miguel D´Escoto Brockmann, President de l’Assemblea General de les Nacions Unides,

Fa vint anys varem jugar un paper fonamental quan ens varem sumar a la societat civil i varem decidir que era necessari aplicar sancions per a pressionar de manera noviolenta a Sudàfrica. Avui hauríem de seguir l’exemple d’una nova generació de la nostra societat civil que està convocant una campanya noviolenta similar de Boicot, Desinversions i Sancions per a fer pressió sobre Israel. [8]

Creiem que Catalunya pot jugar un paper important en el desenvolupament de mecanismes de pressió noviolenta efectius que forcin a Israel a complir amb les seves obligacions davant el dret internacional, tal i com va succeir en el seu moment amb la Sudàfrica de l’Apartheid. Esperem sincerament que Catalunya estigui a l’alçada del seu compromís amb els drets humans i decideixi no acollir a cap ambaixador cultural israelià.

-----------------

[1] www.PACBI.org

[2] http://www.paucasals.org/en/-PAU-CASALS-United-Nations-speech

[3] See: Aturem la guerra and Noa´s letter about Gaza.

[4] Amnesty international: http://www.amnesty.org/en/news-and-updates/report/impunity-war-crimes-gaza-southern-israel-recipe-further-civilian-suffering-20090702.

Human Rights watch: http://www.hrw.org/en/reports/2009/03/25/rain-fire

[5] http://www.ynetnews.com/articles/0,7340,L-3651784,00.html

[6] http://www.nytimes.com/2009/03/19/world/middleeast/19israel.html?_r=2&hp

[7] http://www.pacbi.org/etemplate.php?id=1045

[8] Statement of H.E. Father Miguel D'Escoto Brockmann, President of the United Nations General Assembly, on the International Day of Solidarity with the Palestinan people, 24 November 2008. http://bdsmovement.net/?q=node/221

Font: PALESTINA.CAT

Montilla: “Jo defenso Catalunya, i Zapatero, Espanya”

El president, José Montilla, rep l’AVUI al seu despatx de la Generalitat per analitzar el moment del país en una Diada Nacional especialment intensa.

Diumenge hi ha convocada a Arenys de Munt una consulta sobiranista. Si fos veí d’Arenys de Munt, hi votaria?
No sóc veí d’Arenys i per tant no m’he de plantejar aquest interrogant. Aquesta és una decisió que ha de prendre lliurement cadascun dels ciutadans d’Arenys.

Però si ho fos...?
Però no ho sóc. I tampoc sóc, com vostè sap molt bé, independentista.

Al principi del mandat va alertar del risc de desafecció política de Catalunya respecte a Espanya. ¿Creu que aquesta consulta n’és una expressió?
No. Crec que són coses diferents.

La desafecció al final no porta a això?
No, el que comporta és que hi hagi persones que s’allunyin més de la política i de les institucions. El que genera és menys credibilitat de les institucions. De totes. Les de l’Estat, en primer lloc, però també a la resta, i pèrdua de confiança en la política en general.

I què s’ha de fer, president?
Treballar per resoldre els problemes de la gent, que és el que nosaltres estem fent. Ajudar a fer front a la crisi a les nostres empreses, preocupar-nos de donar suport a la gent que es queda sense feina, garantir la cohesió social als nostres barris i ciutats.

¿No hi ha certa preocupació a l’Estat davant el fet que es plantegin consultes sobiranistes com aquesta?
Dir que l’Estat està preocupat per això em sembla excessiu.

Es parla d’una reacció en cadena...
Ho diu un advocat, que no ha estat gaire encertat, no l’Estat.

Un advocat exfalangista...
Suposo que la ideologia dels funcionaris públics és de molts tipus.

No hi veu, doncs, preocupació?
No. Per a mi és un tema menor al qual s’ha donat massa volada. Hem de ser conscients que la consulta d’Arenys, tot i ser molt legítima, no té cap mena de validesa legal.

Pels seus socis de govern d’ERC i per l’oposició de CiU, no.
Tenen la seva opinió i jo la meva.

Un dels motius de desafecció era la sentència del Tribunal Constitucional [TC] sobre l’Estatut. El més calent continua a l’aigüera... Quina previsió té?
Això depèn exclusivament de com evolucioni el debat al si del Tribunal i hem de recordar que el TC té temes per resoldre de Catalunya des de fa 10 anys. Jo entenc que la dreta tingui molt interès que la sentència surti aviat, perquè són ells els que han interposat el recurs per evitar el desplegament de l’Estatut. El que no entenc és la pressa d’altres. L’Estatut és una llei vigent i l’estem desenvolupant. Que hi hagi el recurs no ha limitat en absolut la nostra feina.

Hi ha qui pensa que el TC no pot revisar una llei referendada pel ciutadans...
L’Estatut és més que una llei, és un pacte polític. Jo no poso en qüestió que, amb la legislació actual, el Tribunal pot decidir. Una altra cosa és si, a més, ha de tenir present que l’Estatut no és exclusivament una llei sinó també un pacte polític.

Ara mateix hi ha opinions contraposades al TC sobre l’Estatut...
No ho sé. Ni participo en les deliberacions ni he parlat amb cap membre del TC. Però no hi ha sentència i no sabem quan es produirà ni què dirà.

Però vostè creu que aquest tribunal està jurídicament legitimat després de tot aquest temps, de les recusacions...?
Aquest tribunal té tots aquests problemes i segurament algun més. Però és un tribunal que jurídicament té tota la legitimitat. Altres legitimitats són més subjectives. Les polítiques, les ètiques, les morals, i en això, si em permet, no hi entraré...

¿Tot això no justifica que en cas d’una sentència adversa hi hagi una reacció política i fins i tot al carrer?
Si es produeix, no es preocupi, que el govern de Catalunya i el seu president sabran molt bé què han de fer.

Però el govern no anirà improvisant. Ja deu saber com respondrà.
I li revelaré a vostè què penso fer. De moment no hi ha sentència, no sabem quan serà. El que hi ha és un Estatut vigent i el que fem és desplegar-lo.

I el pensa continuar desplegant després de la sentència.
No cridi el mal temps. L’Estatut és una llei vigent i el que cal és complir-la i desplegar-la. Això és el que estem fent. Fruit del desplegament de l’Estatut tenim un nou finançament, el compliment de la disposició addicional 3a sobre infraestructures, i el traspàs de temes importants com les Rodalies. Això és el que estem fent: desplegant l’Estatut, no pensant en què passarà si el TC diu això o allò.

Per tant té un pla B claríssim.
Això de pla B o pla C si es tenen mai s’expliquen.

La negociació del finançament entre els governs català i espanyol va ser molt tensa. ¿Ha estat una posada en escena o realment hi era, aquest pols?
No crec que a aquestes alçades algú pugui pensar que hem estat un any fent comèdia.

Per això l’hi preguntem: com han quedat les relacions...?
Les relacions entre dues institucions i dos presidents han de ser fluides i correctes, però a vegades hi ha problemes. I això forma part de la normalitat. A mi em toca defensar els interessos de Catalunya en primer lloc i per davant de tot. I el president del govern espanyol ha de defensar el que creu que són els interessos d’Espanya. I això no sempre coincidirà.

El president Zapatero ho té tan clar?
L’hi haurien de preguntar a ell. No és tan excepcional. Segurament alguns tenien prejudicis del tipus de si tenen el mateix color polític..., però formar part de la mateixa família política no impedeix que a vegades no hi hagi coincidència, sinó divergències, sobre el que hem de fer i les coses a defensar.

Hi ha discrepàncies al PSC per la proposta de Zapatero d’apujar impostos: Antoni Castells l’ha criticat i Manuela de Madre ha replicat al conseller.
De discrepàncies, cap. Fa molts mesos vaig parlar de reformes estructurals que calia fer. Pensava i penso que calen. Ara bé: per tirar-les endavant cal tenir majories parlamentàries. I no sempre es pot fer el que un vol. No sé si el govern espanyol té les aliances pertinents per fer-les.

¿Creu com el conseller Castells que hi hauria d’haver més lideratge?
Això són percepcions subjectives, tot i que reforçar els lideratges sempre és positiu. Segur que hi ha altres companys socialistes que pensen que les coses que nosaltres fem també són insuficients. A vegades també em pregunto si el que fem és suficient. I a vegades m’agradaria fer més coses i fer-les millor.

Diu que per fer reformes han de tenir determinats socis. Els socis amb què Zapatero aspira a aprovar els pressupostos, ERC i ICV-IU, són contraris a les reformes. Cal un canvi de socis?
Ho ha de decidir el president espanyol si vol i si pot canviar de socis.

Però vostè deia que per fer reformes es necessiten suports al Congrés.
Per fer determinades reformes és molt difícil trobar socis. Les reformes no donen rèdits electorals a curt termini, sovint el que donen són maldecaps, i els grups que no participen en el govern i que pensen bàsicament en el curt termini difícilment accepten compartir els problemes i el desgast amb el govern. Què hi guanyen a curt termini? Per desgràcia la política està plena de tacticisme.

¿Però la política econòmica de Zapatero és correcta? Està ben orientada?
El tema no és blanc o negre, està ple de matisos. Per poder dir si és correcta o no hauríem de poder valorar quines alternatives hi ha que puguin tenir un suport parlamentari suficient. Me’n pot dir alguna? Totes les propostes del PP són per incrementar la despesa, per després criticar que hi ha dèficit, i criticar quan es proposa apujar impostos. Pura demagògia.

És factible no apujar els impostos.
Nosaltres no els apujarem. Això vol dir més dèficit... o reduir despesa. El que no és possible és incrementar la despesa, reduir el dèficit, i criticar quan es proposa apujar els impostos, com diu la dreta.

Hi ha propostes que al final acaben pagant-se a Catalunya. Va passar amb els cotxes i ara amb els ordinadors.
No és veritat. Som nosaltres qui hem decidit. Preferim que les famílies hagin de pagar una mica, a canvi que molts més alumnes puguin tenir ordinador. Això és l’exercici de la nostra autonomia, de la nostra capacitat d’autogovern.

Zapatero va presentar aquesta proposta al Congrés, doncs, envaint competències de la Generalitat.
I com que és una competència nostra, nosaltres hem decidit com ho fem.

¿Creu que el ciutadà entén que aquí hagi de pagar i a fora no?
Sí, si s’explica que és perquè ho tingui més gent, sí. A més, pagar una petita part del cost de l’ordinador també té un element pedagògic: el que és gratis no es valora. És bo que alumnes i famílies tinguin consciència que els ordinadors tenen un cost.

¿La comunicació amb el president espanyol funciona prou bé?
Cadascú exerceix les seves atribucions com creu convenient. Dit això, hi ha comunicació.

Li falta visibilitat al PSC a Madrid?
Hi ha diputats molt alts. Se’ls veu bé.

El president Zapatero va dir: “El PSC som nosaltres”.
El PSC és el PSC. I ho és des de l’any 78. Pren les seves pròpies decisions. Té comptes i estatuts propis i un projecte propi per a Catalunya.

Ho ha entès això Zapatero?
No sóc qui per dir-ho. Jo descric una realitat. Potser hi ha gent que encara no se n’ha assabentat, però la majoria de gent del PSOE sap perfectament que el PSC no és una federació del PSOE, sinó un altre partit.

No cal recuperar el grup al Congrés?
És una porta que sempre hem deixat oberta per si creiem convenient utilitzar-la.

El PSC aniria sol a unes eleccions?
El PSC va sol a totes les eleccions.

¿Però podria arribar a haver-hi una llista del PSC i una del PSOE?
Tot a la vida és possible. Estem com amb la sentència del TC. Però avui pura i simplement són entelèquies.

El que no és entelèquia és que hi ha veus al seu partit que parlen de poca visibilitat a Madrid. Fins i tot hi ha qui aposta per una coalició amb el PSOE.
¿No som dos partits amb personalitat pròpia? Des del punt de vista formal, el grup parlamentari és una coalició.

¿Quan negocia amb el govern espanyol ho fa amb la mateixa llibertat que si tingués un grup propi al Congrés?
Jo diria que amb més força que si tingués un grup propi. N’estic convençut.

L’hi pregunto perquè hi ha qui retreu que el PSC està condicionat a l’hora de negociar amb Madrid.
Participar en governs té aspectes positius i també servituds. Allà i aquí.

El PSC ha admès que aquest debat erosiona Zapatero i ha rebaixat el to. ¿Això també condicionarà la resposta del president de la Generalitat?
Les meves obligacions com a president de la Generalitat són amb el país i amb les seves institucions.

Tornarà a repetir el tripartit?
Falta més d’un any per acabar la legislatura. El que em preocupa és governar i els problemes dels ciutadans. Ja hi ha altres preocupats pels comicis.

I amb Mas parlarà de la crisi?
Hem parlat molt sovint. Fins i tot en un debat monogràfic. L’oposició fa d’oposició. Jo el que he intentat és arribar a grans acords de país. En alguns temes ha estat possible i en d’altres no.

Font: AVUI

La Marxa es fa gran

En les darreres setmanes s'han anat afegint diverses poblacions a la iniciativa de la Marxa de Torxes per la Independència. En aquest moment ja som 24 les poblacions on es farà una Marxa de Torxes aquest proper 10 de setembre. A les inicials de Vilafranca del Penedès i la Cellera de Ter, s'hi han afegit Artesa de Segre, Barcelona, Berga, Bigues i Riells, Blanes, Calders, Castellbisbal, Esplugues de Llobregat, Hostalric, Manresa, Molins de Rei, Mollerussa, Montcada i Reixac, Olesa de Montserrat, Reus, La Roca del Vallès, Terrassa, Tordera, Torredembarra i Vilada.

Tenim però constància que en d'altres viles del país hi ha moviments per tal de ser a temps de fer una Marxa aquesta diada. Esperem que encara en poguem ser més!

Font: Marxa de torxes

Film "Geerbtes Glück" del 2004 al carrer Ample de Torredembarra

El 2003 va rodar-se part d'un film alemany a Torredembarra. Es tracta de "Geerbtes Glück", la traducció més propera seria una cosa així com "Hereta la fortuna". Es tracta d'un drama d'amor, Alemanya 2004, pel·lícula dirigida per Heidi Kranz, basada en el libre homònim de Barbara Engelken i Bele Nord, El càmera va ser Marc Prill, amb Música d'Oliver Kranz. Amb el següent repartiment d'actors: Jennifer Nitsch, Francis Fulton-Smith, Ursel Monn, Gerd Silberbauer, Michael Mendl, Tabea Pietrek, Hansi Jochmann, Juraj Kukura, Katrein Frenzel, Nicolas Solar Lozier, Gernot Endemann, Montserrat Alcoverro, Marcus Apagat, Sabine Ehlers, Udo Jolly.

L'argument va del següent: una atractiva arquitecta paisatgista d'Hamburg Ulrike Bongart hereta un celler a Torredembarra, quan hi arriba es troba amb l'encantador Pablo Braso amb qui inicia incidentalment una amistat i acaba enamorant-s'hi. Després de ser acomiadada pel seu cap gelós, Ulrike decideix iniciar pel seu compte una nova vida, criant vi juntament amb Pablo. Ulrike no té idea de que Pablo és el fill d'un empresari sense escrúpols que té interessos a les seves terres. Aquest per assolir aquest objectiu, és gairebé capaç d'usar tots els mitjans..., com veieu, un tema molt d'actualitat.

Hi surt diverses vegades "El Bodegón" del carrer Ample, Cal Serafí, La plaça del Castell i el carrer del Freginal. Tot del 2003, amb extres locals. La pel·licula la vàrem projectar el passat dissabte dia 5 de setembre a les onze de la nit davant del mateix Bodegón. Si la voleu tornar a veure, o voleu veure-la per primer cop, aneu al Bodegón i parleu amb el Ricardo per quedar pel proper passi.