Ideologies.

Enviar parlamentaris a defensar interessos locals egoistes no és gaire fascinant, però il·lusionar-se col·lectivament en la construcció d'un compartit futur equitatiu i sostenible ja seria diferent.

"És una persona d'idees", explicava la meva àvia. Volia dir que ajustava la seva conducta a una ideologia determinada. Se la mirava amb respecte i prevenció. Respecte, per la generositat que demostrava; prevenció, pels problemes que acabava causant, perquè sovint perdia la feina o anava a la presó. La gent d'idees eren d'esquerres, és clar. Els benpensants no tenien idees, sinó enteniment. La ideologia era una cosa subvertidora que incomodava l'ordre establert, que era de dretes per ben sabuda voluntat divina.

Però, per contraposició a socialistes, comunistes i llibertaris, també acabaren arribant les idees de dretes. Va ser el cas del feixisme. Hitler i Mussolini tenien idees. Perseguien un somni. Lamentable, al meu entendre, però un somni. José Antonio, també. El cas de Franco ja és més complicat. Aprofitant que Hitler i Mussolini van militaritzar el feixisme, Franco fa feixistitzar el militarisme. Franco no era feixista, sinó franquista, que és una altra cosa. En tot cas, la política europea del segle XX va ser una lluita d'ideologies.

En canvi, els actuals partits de dretes o d'esquerres a vegades són com Movistar i Vodafone. Es barallen pel mercat, però donen serveis semblants. Els seus objectius ideològics resten confinats en la lletra menuda dels seus estatuts. Es diria que només aspiren a gestionar millor que l'altre la mateixa societat del benestar. Són garants dels egoismes personals. No plantegen models de millora ètica, sinó variants dels mateixos espais de seguretat embafadora. Més que del progrés de la telefonia, viuen pendents de la cartera de clients. Els truques i et surt un contestador: "si vol això, marqui u; si vol allò altre, marqui dos..."

Europa
Costa construir Europa en aquestes condicions. Em sembla que la Unió Europea és la darrera gran idea del segle XX. No la reclamava ningú. Al contrari: es va fer en contra de molts. Això és característic de les ideologies. Són projectes que contrarien la tendència. Pensar en una Europa unida tot just acabada la Segona Guerra Mundial era un idea més que atrevida. La tingueren Schuman, Adenauer, Monnet i De Gasperi. Ens ha dut a l'encara molt imperfecta, però beneïda, situació actual.

Sense Unió Europea, duríem a la butxaca estampetes irrellevants, en lloc de la moneda més forta del món. El sistema financer mundial seria encara més inestable. Tenim fronteres virtuals on fa quatre dies hi havia telons d'acer o línies Maginot. Hem subscrit un compromís compartit contra el canvi climàtic com cap altra zona econòmica o política del món. Avançar en el perfeccionament d'aquesta "idea" europea no és cap banalitat, doncs.

Fukuyama anuncià fa disset anys que no veia ideologies motrius al seu voltant i proclamà el final de la història. Fou una conclusió pueril a partir d'una observació encertada. És com negar l'existència d'Europa veient el poc interès que desperten les pròximes eleccions. Potser sí que declinen els partits convencionals, però les idees només estan endormiscades. Enviar parlamentaris a defensar interessos locals egoistes no és gaire fascinant, és clar; il·lusionar-se col·lectivament en la construcció d'un compartit futur equitatiu i sostenible ja seria diferent. No ho demana ningú. Justament per això necessitem aquesta mena de propostes Ens calen parlamentaris d'idees.

Article d'opinió escrit per Ramon Folch

Font: Sostenible