Aquest modest espai autoeditat es va iniciar el 2006, i és el blog degà de la Blogósfera torrenca. Adreça electrònica: francescmercade@josoc.cat
dimecres, 10 de setembre del 2008
Nacionalistes d'Esquerra: Joan Armet
Crec que es molt positiu recordar què dèien els politics fa més d'un any, recordem això per exemple:
Durant els actes del 20 aniversari de la fundació d'ICV, el president del consell nacional d'aquest partit Joan Armet va dir unes paraules que Saura i companyia han volgut que passessin inadvertides. Joan Armet, antic secretari de l'Entesa de Nacionalistes d'Esquerra, va instar a la militància a explorar la unitat orgànica amb ERC.
Penso igual.
Sempre he cregut que ERC i ICV són el mateix partit escindit, i com que un és incapaç de digerir a l'altre la única solució que tenen és esdevenir un únic partit per tal que l'esquerra nacionalista sigui hegemònica.
Com jo, segur que n'hi ha que se senten d'esquerres i netament catalans que al moment d'anar a votar, si voten, dubten entre si decantar-se per una postura més nacionalista o una postura més esquerranosa.
Potser ERC perdria alguns dels seus militants més lliberals i ICV als militants comunistes més dogmàtics, encara farien sort. De la mateixa manera hi ha a Iniciativa pilots d'independentistes i a Esquerra pilots de marxistes que es trobarien encara més a gust en aquesta federació.
Segons els estatuts d'ambdues formacions les posicions no són ni molt menys llunyanes, això ja vindrà en un altre post llarguíssim que no sé com escurçar.
Tal com fa vint anys, veig militant al mateix partit a Josep-Lluís Carod Rovira, Joan Armet i Josep Huguet, com també hi veig a Dolors Camats, Joan Puigcercós, Ignasi Riera o Anna Simó, i en canvi no hi veig a d'altres..
A hores d'ara això és utòpic, però els votants i militants d'ERC i ICV sempre hem cregut en utopies com ara la independència i la fraternitat entre persones. I ja toca que les utopies deixin de ser-ho.
Article publicat per Antoni Veciana de Reus, el dilluns, 26 de febrer de 2007.
Dos dies més tard en VICENÇ RELATS, a l'AVUI comentava:
La proposta d'Armet ja ha rebut també el suport d'Els Verds-Esquerra Ecologista, una petita organització federada a ICV. El seu portaveu, Antoni Garcia, afirma que la unitat d'acció amb ERC permetria "fer avançar amb més força propostes socials, ambientals i d'aprofundiment nacional". El portaveu ecologista, que ha secundat la proposta d'Armet des del seu blog a Internet, creu que aquest front comú hauria de servir per "liderar l'esquerra de Catalunya i deixar en segon terme un PSC amb un programa de baix contingut social i ambiental i amb una dependència excessiva de Madrid".
Joan Armet sosté que la possibilitat d'ICV "d'estrènyer lligams més íntims" amb ERC és "molt més factible ara que fa un any" i veu com un "fet determinant" que, amb la reedició del govern tripartit a la Generalitat, els republicans hagin "trencat l'equidistància i hagin apostat per treballar al costat de les altres esquerres". Opina que el fet que les dues organitzacions siguin "estrictament catalanes" hauria de facilitar els acords, així com el fet que ambdues tenen voluntat de "fer nous plantejaments d'esquerra", contraposats als "plantejaments més tradicionals" del PSC.
Tot i aquests desitjos, el president del consell nacional ecosocialista admet que la confluència electoral amb ERC "avui no és possible", ni és una opció "que es pugui forçar", però assegura que es proposa "propiciar-la". Afirma que la seva crida "va causar sorpresa, però no escàndol" entre els militants d'ICV, entre els quals ha rebut adhesions i ho defineix com "una primera llavor". Recorda que ICV fa plantejaments federalistes però té militants independentistes.
Diari AVUI, pàgina 8. Dimecres, 28 de febrer del 2007
He trobat aquest blog per atzar, mentre cercava informació per a redactar un article sobre el vell PSAN. Jo també he maldat, des de fa anys, per la unitat orgànica entre ERC i ICV en un partit d'esquerra nacional d'ampli espectre. Vistes les coses, ja fa un temps que vaig plegar d'ICV i el temps em va donant la raó, per tanta poca-soltada que, uns i altres, fan en la tasca de govern. Però mai no es perd l'esperança. Una salutació des de Premià de Mar. Joaquim Ventura
ResponElimina