Les coses ja començaven a anar malament quan erem en el govern a finals del 2006. No paràvem de rebre pals a les rodes polítiques. Tot el món recorda la guerra de la tala d'arbres, o no disposar de personal per fer les tasques de la regidoria de Mediambient que coordinàvem, entre molts altres entrebancs. No anàvem gens bé amb els socis de govern. La situació abans de les eleccions de 2007 no tenia ni punt de comparació amb l'eufòria del moment de la Moció de Censura del 2005. Mireu, perque van arribar les Eleccions Municipals, però si no, molt probablement haguéssim marxat de l'Equip de Govern. Amb les raons semblants o pròximes a les recents d'Ardèvol o Gassull. Potser menys les de Pradeda. Comprenem la solitud i marxa final, avui mateix de Ciuró. Amb tot afrontàrem la negociació de 2007 amb enteresa i dedicació. Negociacions que malgrat començar tard, van anar per bon camí, i en poques reunions vam arribar a redactar un document de consens entre PSC, ERC, ABG i GIT del 95% d'acord. Però les coses es van començar a torçar quan ERC es va aixecar de la taula de negociacions, al·legant que ells ja havíen arribat a un acord. Perplexos assistim a la rotura del document de consens per part del PSC. No ens van voler en el pacte. Nosaltres, ABG, no vam entrar en el govern que volíem, no ens hi van voler. Nosaltres l'ABG encara avui ens postulem la nostra participació en un govern municipal d'esquerres, o de progrés, com vulgueu anomenar-lo. És clar que ens agradaria participar en el govern del nostre poble, tenim idees de com fer millor les coses. Però la realitat és que simplement estem desterrats i en l'oposició. Quina serà la pedra de toc que transmutará Torredembarra en una ciutat governable?, hores d'ara se'ns fa difícil endevinar-ho. Però està clar que la solució està a les mans dels qui van guanyar les Eleccions, és a dir CiU i PSC. Seria molt fort que el PSC no sigui sol o amb altres grups, de formar govern. Si tampoc no es posa d'acord amb CiU. O CiU tampoc acabi sent capaç d'aconseguir una majoria estable. Personalment vull tenir la confiança en la qual finalment arribaran, o s'arribarà, a un acord. Però si tot i així no s'arriba a cap acord, caldria fer altres passos. Potser la renovació de persones al capdavant de les opcions polítiques sigui, finalment una cosa a tenir en compte. Només si s'arribés en aquest punt l'utòpic Govern de Concentració seria necessàri. Però només seria possible amb gent que volgués treballar inequívocament pel poble. Insubornablement. Decididament. Ara estem en un moment clau per respectar la legalitat. Respectant alhora l'ètica política. No hem d'oblidar que els regidors són mers gestors de la comunitat. Els partits són en definitiva els qui concórren a les eleccions. No les persones. Encara no tenim un sistema de llistes obertes, per molt que ho desitgem. Els partits elaboren programes i els electors voten aquests programes. També voten persones, però relacionades amb aquests programes. Plegar i quedar-se l'acta de regidor, és una traïció a la la democràcia. Una traïció a l'electorat que ha votat una llista i un programa, i no a una persona. La meva proposta molt personal passa inequívocament per la renovació i regeneració de la vida política local. Una aposta per Torredembarra. Des de l'ABG només tenim el 8% del vot electoral, la nostra aposta seguiex sent per a un govern progressista, obert, democràtic, participatiu i amb ganes de liderar una comarca.
Però si no ha plegat ningú! Ningú a marxat i s'ha quedat l'acta. A una l'hi han tret les competències i li han retirat la confiança i l'altre ha marxat abans que els seus li donessin permis. Però todo sigue igual...
ResponEliminaAquests darrers mesos , semanes i dies, m’he trobat, especialment en articles d’opinió publicats , insistents referències al sentit comú per justificar un determinat argument o una determinada actuació.
ResponEliminaLa posició que es defensa en els esmentats articles no sempre coincideix amb la meva, i fins i tot en alguns casos les posicions serien absolutament irreconciliables.
Però en tots ells, amb o sense acord, la referència al sentit comú em genera un certa sensació d’insatisfacció i d’insuficiència explicable, crec, a partir de la pròpia indefinició i ambigüitat de l’expressió. Aquesta imprecisió es deu a la seva polisèmia, plena de connotacions i de denotacions.
Què és, el sentit comú? Possiblement sigui més fàcil, i més pràctic, per a mi, expressar primer el que no és.
El sentit comú no té a veure amb cap capacitat a percebre estímuls externs, per molt que de vegades es parli d’ell com d’un sentit més que cal afegir a la vista, a l’oïda, al gust, a l’olfacte i al tacte, segons la classificació aristotèlica.
Tampoc no és un sisè sentit o una intuïció o habilitat especial per captar una realitat que per a la resta és inadvertida.
Si ens ajudam dels diccionaris trobarem que la majoria de descripcions contenen tres elements bàsics. En primer lloc l’ús ordinari i senzill de la raó (“coneixement empíric basat en l’experiència”). En segon lloc hi trobam referències a les creences compartides majoritàriament per la societat (“transmissió cultural de creences i supòsits no verificats”). I, finalment, en algunes obres hi ha present la consideració com a pensament o acció prudent, ponderada.
Per tant, les credencials del sentit comú són essencialment l’experiència i la tradició que, utilitzant les mateixes paraules de l’expressió que analitzam, conformen un comú sentir de la col•lectivitat.
Per referir-se a aquella tercera qualitat esmentada de la prudència i la ponderació és molt més precisa una altra paraula el seny.
De fet, el filòsof català Francesc Pujols (1884-1962) deia que el seny i l’enraonar eren dues de les paraules en català que no tenien equivalent en cap altre llengua. El mot prové del germànic i vol dir “sentit” o “juí”. Tenir seny és pensar amb sentit, amb judici, amb coherència, amb mesura, ordenadament, responsablement, assenyadament.
Així “perdre el seny” és perdre la facultat de raonar i “tenir tant seny com una garba d’ordi”, ser molt irreflexiu.
El seny és, per tant, una propietat pràctica en la forma de pensar i d’actuar, que conté ponderació i bon criteri.
Vindria a ser com l’Apol•lo de la mitologia grega, que hi posa ordre i mesura, front a Dionís, que hi aporta rauxa i desordre.
El seny, a diferència del sentit comú, no conté un conjunt de creences assumides per la col•lectivitat. Amb seny es pot pensar o actuar sense coincidir amb el comú sentir. I és que el sentit comú i el seny no sempre actuen com a sinònims.
És per aixó que penso que seria bo no perdre els matisos d’aquestes dues paraules, perquè penso també que a una societat sana li calen individus amb ambdues propietats, amb seny i amb sentit comú.
De fet, allò que anomenam consciència del nostre poble vindria a ser l’aplicació del sentit comú al fet de la governalitat.
Així , fetes les consideracions precedents, ara em puc explicar millor quan dic que tant en les qüestions pròpies com en les col•lectives s’ha de deliberar amb seny, és a dir raonadament i raonablement, amb criteri i amb prudència, tant si coincideix com no amb el sentit comú, amb allò que la comunitat considera que té sentit.
Així ho entenia també Epicur quan deia que el seny és la primera de totes les virtuts, i la considerava necessària per assolir la felicitat.
No es pot viure amb plaer
sense viure amb seny, amb
honestedat i justícia,
ni viure amb seny, amb
honestedat i amb justícia
sense viure amb plaer.
Qui no té allò que fa viure amb
seny, honestedat i justícia
no pot viure amb plaer.
(Epicur 341 aC)
Insisteixó, no dic que no ens calgui el sentit comú per a una vida feliç. És evident que el sentit comú és una capacitat humana necessària per viure en societat, però és el seny el que ens permet pensar lliurement i amb prudència. Incorporar, com deia a l’inici del comentari , l’argument del sentit comú en una determinada qüestió és una informació rellevant, sense cap dubte, però al meu entendre no determinant ni convincent.
Cal tenir en compte el sentit comú, però pensar i decidir amb seny per el bé de Torredembarra,anteposant prioritats.
Salut i republica.