Sant Joan és la nit més curta de l'any i el dia més llarg, correspon i celebrem el Solstici d´Estiu.

Entre nosaltres aquesta nit del foc ha estat proposada (i declarada) Festa Nacional dels Països Catalans; declaració prematura i un punt retòric -que no ha estat assumida per ningú altre que els qui la van somiar-, però que no està desprovista de raons.
    
Sant Joan és, sens cap mena de  dubte la festivitat unanimement més celebrada per la majoria d'homes i dones que vivim dins l'ambient de la cultura catalana. Però la participació en les festes de Sant Joan es tant elevada que deixa molt lluny qualsevol altre celebració festiva que avui ens dugui a terme a tot l'ambient català; només es poden comparar amb les falles de la ciutat de València. Potser és precisament aquesta unànima concordança a l'hora de celebrar la nit de Sant Joan, el que pot fer-nos-la passar desapercebuda.
   
Però si la participació en la festa d'avui tant extensa; pel contrari, part dels elements festius d'aquesta han anat minoritzant-se. Del ric costumari Santjoanenc (pràctiques amatòries: enramades i jocs de flors a les portes de les noies; pràctiques de màgia benigna: sortir a collir l'herba de Sant Joan, sortilegi embellidors, banys purificadors...), avui a la gran majoria de les poblacions n'hi resten els tumultuosos, més o menys hereus d'antigues aramades i berbenes; d'aldarull dels petards i coets al carrrer; la consumició de coques festives i encesa d'alguna foguera mig amagada (a part del foc d'Alacant i la represa de cremar les falles i el faro en algunes poblacions pirinenques). Avui, la majoria d'aquestes senyals propies de la festivitat sembal diluirse en un bany contemporaneïtat i laïcisme social, desprovist d'imaginació i fantasia: són cada vegada més escadussers els castells de foc  -obsessionada comencant les autoritats urbanes per evitar riscos de tota mena (sobretot a costa dels costums que impliquen l'us de l'espai per a una altra cosa que no sigui la circulació de vehicles)-, enderiat com està l'home de final del XX en viure la seva excloent individualització, que allunya de tot compromís col·lectiu; i són cada vegada més mercenàries i vulgars la majoria de revetlles i verbenes, el ritme i l'animació de les quals els marquen les preferències o coneixements musicals dels grups orquestals contractats; sense cap organitzador no gosi ( o no vulgui asomir ell sol ) de donar-los ( a les revetlles ) el to local, o de barri, que caldria que tinguéssin.
   
S'han vulgaritzat també (fins arribar a desaparéixer) els creatius guarniments estacionals: enramades vegetals o de paper treballat, que servien de referent a les revetlles de la nit de Sant Joan. Tot per donar pas a les adotzenades i insulses tires de banderetes i serrells comercials. Fins i tot l'extrabagant gust exclusiu pels escumosos (abusivament anomenats xampany o encara pitjor, cava) ha desterrat la meravella dels vins dolços per acompanyar la coca: han quasi desaparegut els aromàtics moscatells (es veritat, però, que la majoria de sucs que així s'etiqueten no passen d'empalagosos mata-rates), les misteles, els rancis, les malvasies i les garnatxes, amb el paladets de les quals es reprenia anualment el gust de les diverses vinyes a l'hora d'assaborir l'esplendida i dolça coca de festa (de fruita confitada, de pinyons, de crema, etc.). Almenys, però, aquest últim element, la coca s'ha salvat fins avui del naufragi gràcies als seus benemèrits elaborats, pastissers i forners.


LA NIT DEL FOC  
   
   
La base de la festa són  les danses. Aquestes són utilitzades per atreure els genis bons, per créixer els vegetals i espantar els genis dolents; alters pràctiques dela festa major també s'utilitzaven per estimular els vegetals i foragitar els mals esperits, com els balls de bastons, les curses pels camps i les torres que aixecaven els ballaires en finalitzar un ball.
   
Avui dia és un costum montar un envelat. Per sort aquest costum encara es manté en molts indrets. Dins del gran envalat podem trobar una orquestra, música en viu, i músics i probablement coneguin i toquin els balls que més vénen de gust a les parelles.
   
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen viada, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts: 
   
Les herbes remeieres: els romans sortien a collir la berbena (el gram negre) d'on la festa pren el nom. Aquesta herba proporcionava riqueses i ventura a qui l'havia. És costum recollir herbes aquesta nit; totes cobren virtuds guaridores si a mitjanit ens freguem amb elles la zona afectada. 
  
· L'aigua: estirar-se nu damunt la rosada o banyar-se a la mar o al riu enforteix i embelleix el cos.  
 
· La terra: Les pedres ballen aquesta nit; segons sembla, la muntanya de Montserrat balla tota sencera.  
 
Els animals també adopten virtuds especials, així doncs, beure llet o menjar set ous fa entendre el llenguatge dels animals de pèl o de ploma. És la nit en què hom pot veure amb més facilitat tots els éssers fantàstics: nyitos, cucales, gambutzins, llufes, pertenidors, ferams, males bèsties, Peirot, Banya verda,  pixarelles, fumeres, moro Muça, sa Bubota negra, l'ànima d'en Cantiret que salta i balla per la paret. Tots ells se'n pensen alguna: corren darrera les dones, els estiren les faldilles i els diuen paraulotes, o bé ens entren dins els cervell per les orelles i es mengen la memòria, o bé fan festa amb els dimonis i les bruixes (ja que aquesta nit és com el Nadal a l'infern), que és quan tenen més poder. Es reuneixen i ballen nus tota la nit damunt d'una gran pedra. Nosaltre ho celebrem amb fogueres i petards. Molts són els enamorats que han saltat set vegades damunt del foc o han donat set voltes al seu entorn per correspondre al seu amor. Per guarir malaties o de ronya o per fer forts els infants, hom s'acosta al foc o es passeja per damunt les seves brases, ja que aquesta nit sembla que no cremen.
    
A les muntanyes, fa temps s'encenien fogueres, com encara avui es fa tot partint de la Flama del Canigó, que és com un símbol d'aquest cim que s'entén cap a tots els indrets de Catalunya per donar inici a totes les fogueres.  
 
L'origen de les fogueres es troba en el desig d'imitar i regenerar el foc del Sol i de conjurar les sequeres per assegurar així una bona gràcia per part dels genis dels elements: l'aigua, la terra, el vent i el foc. 
  
Al voltant del foc s'han ballat danses ( com els planetes al voltant del Sol ), la majoria de balls amb la intenció de fer créixer el foc amb l'aire que la dansa aixeca.   
Les danses són ballades, sense acompanyament instrumental. En llocs on no es balla al voltant del foc es fa en un ball públic. En aquesta nit és costum de menjar coca. 

Font: XTEC