divendres, 23 de novembre del 2007

Mor Paco Candel, autor d'"Els Altres Catalans".


fragment d'una entrevista recent:

-La seva primera novel·la, “Hay una juventud que aguarda”, escrita a 1954, és la historia d’un noi que busca obrir-se pas com a escriptor. Com ha sigut aquest camí?
Bé, aquesta és la primera novel·la que em publiquen, però no la primera que escric. Veritablement, és molt autobiogràfica. Això és una característica de tota la meva obra. Com dèiem, la meva obsessió era ser pintor, entrar en el món de l’art, però això no era gens fàcil d'aconseguir. No sé encara com, però vaig començar a conèixer gent de Lletres, i em vaig posar a escriure.
-L’èxit editorial li arriba amb l’assaig “Els altres catalans”, al 1964. Un assaig en el que van col·laborar Jordi Pujol, amb documentació, i Joan Reventós, amb ajuda per a la financiació. Com va sorgir la possibilitat d’escriure aquest llibre?
Èxit, si l’entenem com que la critica, premsa i els diferents mitjans et fan cas, el vaig tenir molt aviat perquè la primera novel·la que vaig publicar va ser una espècie d’escàndol literari. Vaig cometre el gran error de no canviar els noms dels personatges, i vaig deixar els noms reals.
-Però “Els altres catalans” arriba com a un encàrrec de l’editorial, no?
Mig encàrrec. Veient l’èxit de la meva novel·la “Donde la ciudad cambia su nombre”, Edicions 62, que acabava de publicar “Nosaltres, els valencians” de Fuster, volien que jo escrigués “Nosaltres, els immigrants”. Em vaig negar. Vaig canviar el títol per “Els altres catalans”.

(Nosaltres els valencians és un assaig publicat per Joan Fuster l'any 1962. Com el mateix Fuster declara, el va realitzar perquè no sabia ben bé què eren els valencians. Mai no havia trobat una reflexió seriosa sobre la identitat del poble valencià i per este motiu ell mateix es va veure obligat a desxifrar-ho. El mestre suecà es va inspirar en Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives per a escriure eixe llibre. Era un "parèntesi" en la seua obra que per motius aliens a la seua voluntat s´havia vist obligat a realitzar.)

:::::

"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m'ha fet conèixer, d'alguna manera, totes les oscil·lacions d'un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".
La nova pobresa, Paco Candel.

La Persona:

Francisco Candel Tortajada va néixer el 31 de maig del 1925 a Casas Altas, Racó d'Ademús, al País Valencià, un poblet de muntanya, des d'on va emigrar quan era un nen de dos anys amb els seus pares. Va viure a les Cases Barates del grup Eduardo Aunós, que ja no existeixen i que inspirarien el seu gran llibre Donde la ciudad cambia su nombre.

Va estudiar a una escola del temps de la República de la qual sempre ha conservat molt bon record. Aquesta experiència l'ha reflectida en un dels seus llibres, Les meves escoles, com també ha fet amb les vivències de la guerra civil: els bombardeigs que surten a Han matado un hombre, han roto un paisaje, o la crema de les esglésies de Port i Can Tunis a Història d'una parròquia i Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), que va ser l'inici d'una autobiografia.

Sempre diu que no és un escriptor en català, però que se sent molt català. No es un català de naixement, sinó de sentiments.

L’escriptor:

Ha escrit novel·les, contes i assaig, però també un bon grapat d'articles i reportatges publicats en diversos diaris i revistes, des que dibuixava la capçalera de la revista Ideal, del barri de Can Tunis, fins ara mateix, que escriu al diari Avui i també a La Marina, revista dels barris que envolten la Zona Franca, on viu de sempre l'escriptor.

Gran part de la seva obra està dedicada a l'onada migratòria espanyola a la regió barcelonina de mitjans de segle XX, amb la qual s'identificà: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959), Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Encara més sobre els altres catalans (1973), Un charnego en el senado (1979).

La fama li va arribar a Candel el 1957, amb la segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, que li va publicar aquell editor enyorat que va ser Josep Janés. L'escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, va ser un valor afegit, però el va dur a dissimular en el futur els noms fins i tot de barris i carrers. Port seria Castell i la SEAT, als nous llibres, esdevindria l'ANSA. Res de nou: va fer com Puig i Ferreter quan a la novel·la Servitud va dissimular La Vanguardia dels anys deu sota el nom de La Llanterna.

Entre la seva obra creativa cal destacar: Échate un pulso, Hemingway (1985), El juramento y otros relatos (1987), Aquella infància esvaïda (1987), Les meves escoles (1998), Petit món (1999), Els altres catalans del segle XXI (2000), El sant de la mare Margarida (2001).

El polític:

Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l'Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l'Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC i es va fer càrrec del departament de Cultura. Des d'aquest càrrec va veure com la seva tasca era boicotejada en un clima en el que es preveia el capgirament de la transició democràtica (Un Ayuntamiento llamado ellos, 1994).

Els altres catalans vint anys després (1985). Aquesta obra inspirà en bona part la línia del catalanisme majoritari iniciada per l'Assemblea del Principat (1971), que apostà per la integració dels nouvinguts.

Cronologia política

1977-79: Senador per l'Entesa dels Catalans, a proposta del PSC i PSUC. Va treure 1.280.928 vots. Ha explicat l'experiència a "Un charnego en el Senado".
1979: Regidor de Cultura (PSUC) a l'ajuntament de l'Hospitalet.
1985: Homenatge del PSUC a Candel en la festa de Treball.
2003: Candel dona suport públic a la candidatura municipal d'Esquerra Republicana.

Declaracions d'en Paco Candel al 65 Aniversari del PSUC (21 de juny de 2001)

"Jo no he militat mai en el PSUC, però he sigut un fan del PSUC. Crec que he complert com el més conspicu militant. Quan jo vaig publicar Els altres catalans vaig rebre una invitació de París invitant-me a donar una conferència sobre el tema. Jo sortia a l'estranger per primer cop, i em vaig trobar allà tota la gent del PSUC que estava a l'exili. Primer em vaig quedar una mica espantat, vaig pensar "on has anat a parar?" (Jo havia de tornar després a Espanya, etc.). Vaig conèixer personalment Gregori López Raimundo, Teresa Pàmies, Germinal Ros, Margarida Abril, el seu marit... en fi, quantitat de gent, tan bones persones, tan abnegades, tan entregades a una causa i a un ideal, quan jo tenia el clixé que ens havia donat el franquisme -encara que no me'l creia-, que deia com eren de dolents els comunistes."

Bibliografia:

Brisa del cerro. 1954. Novel·la presentada a concursos i editorials. Ningú no va voler publicar-la. Sembla que, finalment es va editar als 70.
Hay una juventud que aguarda. Janés, 1956. Novel·la. Diverses edicions a Plaza & Janés.
Donde la ciudad cambia su nombre. Janés, 1957. Novel·la que es va presentar al premi Ondas amb el seu primer títol, El Dado. Al 1991 és publicada íntegrament per Ediciones B. Més de 20 edicions, l'última per l'editorial La Busca al 2001.
Han matado a un hombre, han roto un paisaje. Janés, 1959. Novel·la. Plaza & Janés la publica íntegra al 1984. Ha tingut nombroses edicions, la més recent amb La Busca l'any 2001.
Échate un pulso, Hemingway. Marte, 1959. Novel·la. Edicions 62 va publicar-la en català l'any 1984.
Temperamentales. Destino, 1960. Novel·la.
Pueblo. Destino, 1961. Llibre-reportatge. Publicat al 1974 per Ediciones GP com a Los importantes: Pueblo.
Treinta mil pesetas por un hombre. Alfaguara, 1962. Recopilació de relats. Publicat posteriorment per Ediciones GP-Libros Reno.
Los importantes: Élite. Edicones GP-Libros Reno, 1962. Llibre reportatge.
Els altres catalans. Edicons 62, 1964. Assaig. Publicada en castellà per l'editorial Península l'any 1976. Nombroses edicions, l'última per Edicions 62 l'any 2002.
Sala de espera. Occitania, 1964. Obra de teatre.
Dios, la que se armó. Marte, 1964. Novel·la continuació de Donde la ciudad cambia su nombre.
Richard. Occitania, 1964. Novel·la i obra de teatre alguna part de la qual prové del text censurat a Échate un pulso, Hemingway.
El empleo. Marte, 1965. Novel·la curta, és una part del llibre Pueblo.
La carne en el asador. Nova Terra, 1966. Recopilació d'articles i conferències.
Parlem-ne. Bruguera, 1967
Viaje al rincón de Ademuz. Nova Terra, 1968 Llibre de viatges.
Los hombres de la mala uva. Ediciones GP-Libros Reno, 1968. Novel·la.
Ser obrero no es ninguna ganga. Ariel, 1968. Primer llibre sobre el moviment obrer escrit al franquisme. L'any 1976, Laia la publica íntegrament.
Fruit d'una necessitat. Bruguera, 1969. Novel·la.
L'altre català. Fascicle de "Dolça Catalunya". Editorial Mateu, 1969
A palo limpio. Primer volum de l'Obra Completa. 1969
Hoy empiezo a trabajar. Conte per a nens
Historia de una parroquia. Los avanguardistas en la guerra. Marte, 1971. Publicat posteriorment per Ediciones GP-Libros Reno.
Los que nunca opinan. Estela, 1971. Llibre-reportatge.
Inmigrantes y trabajadores. Planeta, 1972. Assaig
Apuntes para una sociología de barrio. Península, 1972. Assaig.
Encara més sobre els altres catalans. Curial Edicions Catalanes, 1973. Llibre reportatge.
El perro que nunca existió y el anciano padre que tampoco. Laia, 1973.
Diario para los que creen en la gente. Plaza & Janés, 1973
Carta a un empresario. Laia, 1974.
Crónicas de marginados. Laia, 1976.
Barrio. Marte, 1977. Assaig.
A cuestas con mis personajes. Laia, 1977.
Un charnego en el senado. Plaza & Janés, 1979. Llibre reportatge.
Esa infancia devastada. Emiliano escola, 1980. Recopilació d'articles.
Candel contra candel. 1981. Recopilació d'articles.
Hemos sido traicionados. Plaza & Janés. 1982. Llibre-reportatge.
Els altres catalans vint anys després. Edicions 62, 1985. Publicada en castellá per Plaza & Janés.
El juramento y otros relatos. Plaza & Janés, 1987. Recopilació de textos.
La nova pobresa. Edicions 62, 1988. Assaig. Publicat en castellà per Plaza & Janés.
Crònica sentimental, informal i incompleta (1936-1986). Llibres de L'Índex, 1992. Records.
Un ayuntamiento llamado ellos. Ediciones B. 1994.
Memòries d'un burgès i un proletari: de la República al 23-F (1931-1981). Columna, 1996. Escrit conjuntament amb E. Vila Casas
Les meves escoles. Columna, 1997. Records.
Petit món. Llibres del Segle, 1999.
El sant de la mare Margarida. Llibres del Segle, 2000.
Els altres catalans del segle XXI. Planeta, 2001. Assaig escrit conjuntament amb Josep Maria Cuenca Flores.
Patatas calientes. Ronsel, 2003. Relats.

Textes de la web de la Fundació Paco Candel

5 comentaris:

  1. Noi, s'ens moren tots els bons

    Jordi Solé

    ResponElimina
  2. Si xiquet, si anem així aviat li tocarà al Carrillo...

    ResponElimina
  3. La mort de Paco Candel apaga la veu que millor expressava la síntesi del que és la Catalunya contemporània. Sense Candel no es pot acabar d'entendre el paisatge humà de la nostra nació, encara que hi ha d'altres persones i col·lectius que segueixen l'estela de l'escriptor.

    ResponElimina
  4. Avui ens ha deixat el Paco Candel. El Paco sempre ha sigut un persona que ha defensat als sectors més dèbils així com va assumir inmediatament la defensa de la llengua, la cultura i dels drets nacionals de Catalunya.

    Paco sempre estaràs en la nostra memòria .

    ResponElimina
  5. Darrerament, ens han deixat Paco i en Gregorio, la seva trajectoria nacional fa palessa.I tant que els recordarem... Llastima que no es pugui clonar algunes persones.

    Salut i Republica.

    ResponElimina

Aquest és un espai obert a tothom.