Un anunci de restaurant publicat en un diari ens parla d'una "broxette (sic) d'estruç". I en, el mateix diari, en una secció d'anuncis de restaurant, se'ns invitava a anar-hi a menjar "brotxes". D'altres prefereixen "broixetes". De l'exòtica "broxette" (indubtablement, un nou idioma, que podríem anomenar "catafrancès") a la pictòrica -però, segurament, poc digerible "brotxa"- hi ha tot un recorregut gastronòmico-lingüístic ple d' anarquia ...i de "filets a la broix", un altre terme que hem vist utilitzat (broche, en francès és ast; l'expressió, a més d'ignorant, és d' un esnobisme innecessari). Per cert: m'imagino que més que un pinzell gruixut, o d'un filet sense guarnició ("broix" vol dir sol, simple) hom ens invita a degustar una carn feta a l'ast o una "broqueta" (o, perquè no, un "enfilall"), del francès brochette. O el que per a molts és l'espanyolisme innecessari "pincho moruno" - molt poc "morú", per cert, ja que sovint es fa amb porc-.
Es a dir: el món gastronòmic sembla renyit amb el correcte ús de la llengua. Perquè si això passa en un diari, què us diré del que passa a les cartes dels restaurants i, encara més, a la ràdio?. A les emissores institucionals, per exemple, en els programes culinaris, se'n refoten de la llengua catalana proposant-nos, per exemple, "catar" (tastar un vi) o "bodega"(celler). Ja no es diu "ull de llebre", sinó "tempranillo": ni els vins, tan lligats a la terra, se' n salven.
El més verinós, però, és la intrusió de l'espanyol. Els qui canten les benediccions del "bilingüismo" (que consisteix en què els catalanoparlants han de parlar en castellà, mentre que els hispans ho poden fer sempre en espanyol) m'haurien d'explicar com evitar la creixent i impúdica espanyolització del català. Sense sortir dels termes alimentaris, fa que podem parlar ja d'un "catanyol". Pequè aquesta intrusió-agressió d'una llengua imposada més forta, protegida i obligatòria (tot el que no té el català) no solament castellanitza els termes del menjar i beure, sinó que no en permet un ús normalitzat. I encara una testa coronada -i tots els babèlics de torn- gosava afirmar que el castellà no s'ha imposat, i el germaníssim Maragall hi afegeix que "el català no s'ha d'imposar" (però el castellà si). Així, un restaurant d'Osona que es diu Can Polla provoca somriures; però la polla, en català, és una gallina jove o una escórpora. Igualment, la paraula cigala designa els escamarlans i no, com hauria de ser, la bugia o llagosta lluïsa (un altre marisc). En un llibre recent editat per TV3 -amb els nostre diners, ja que és d'un bon cuiner que hi fa un programa-, hi apareix un "misteriós" suquet de cigales": però la fotografia que acompanya el plat no ens deixa dubtar: són escamarlans!. Igualment, no podem follar, que en català vol dir, simplement, trepitjar raïm. I en àmplies zones del domini lingüístic, ja no es diu porc, vedella, cogombre, pernil o tonyina, sinó "serdo", "ternera", "pepino", "camon" o "atún", i el bitxo (cirereta, pebrina, vitet, coralet) és un papus, cuca o animaló (mots que ja gairebé ningú, si més no a Barcelona, sap què volen dir). I, cada cop més, designen, amb noms directament espanyols els productes envasats: les barretes se surimi són "tronquitos", i així tota al resta. Al restaurant o a la peixateria us podeu robar amb un ensurt: si demaneu un gall -un dels peixos més exquisits- us vendran una bruixa, dita també misèria, cosa que n'indica la seva vàlua gastronòmica. El castellà ens degrada. Ja no demanem cabra, sinó "centollo". Una alumna meva a l'Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB catalanoparlant, al treball de curs, m'hi ha escrit, tranquil.lament, "mejillons". "Almejas" o "berberechos" són els mots comuns de les cloïsses i escupinyes, i "chirla" el de rossellona, i "cangrejo" el de cranc. No mengem gall dindi (o indiot, o titot), sinó "pavo". Al restaurant xinès no hi mengem rotlles de Primavera, sinó "rollitos" i "sopa d'aletes de tiburón". Espanya se'ns menja i, de retruc, acaba de devorar la nostra llengua. El pròxim pas -ja iniciat a Barcelona- és que la paraula coca ja no diu res, és, simplement, una mena de "pizza catalana", l'arròs a la cassola és sempre una "paella" espanyola, els fideus a la cassola o el rossejat una "fideuà" o "fidegüá" (com ja s' escriu a València) també espanyolitzant (és el que veiem a "Ventdelplà").
I no entréssim pas en l'ortografia: "escalibada", "escaxada", "llanega", cada cop són més corrents, potser a l'espera ja de dir-ne, definitivament, "verduras asadas", "ensalada de bacalao" o "hongos". No anem desencaminats. Al País Valencià, a les cartes, ja s'ha generalitzat el "castizo" nom "rebollones" per rovellons o esclata-sangs. En d'altres ja no s'hi serveix bacallà o peix a la llauna o llanda, sinó a la "llata", i de forma generalitzada l'arròs es fa en unes "paellera" -ja sabem que paella és el nom d'un plat espanyol-. En la nostra llengua, haurem de dir "sartén" a la paella?
Sense llengua, hi pot haver cuina? O, simplement, hi pot haver cultura, o dignitat?
Article d'en Jaume Fàbrega, insigne pradenc, gastrònom i bon amic.
Sempre hem lligat política amb oratòria, perquè és imprescindible parlar bé, amb enginy i d'una manera que enganxis qui t'escolta... i encara més difícil, que es cregui tot allò que li expliques, també, sempre he pensat que si cada polític tingués un lingüista de capçalera, milloraríem la qualitat del discurs polític, la llengua no estaria tan maltractada i el col·lectiu de lingüistes tindríen alguna altra sortida laboral d'aplicació més quotidiana
ResponEliminaSeria tota una revolució en allò que s'entèn actualment per la lingüística aplicada.
Però penso que també, des d'un vesant d'observació lingüística, aviat podrem parlar d'una terminologia política, encunyada al llarg dels anys i que no entèn de colors ni de partits.
Les últimes perles:
«No me voy a ir, no voy a dimitir y voy a solucionar los problemas que se plantean en el ministerio porque es mi responsabilidad. Correr es de cobardes y los que piden que me vaya seguramente es eso lo que harían».
«No es el primer problema que me encuentro, tengo edad suficiente para haber tenido unos cuantos y los he solucionado bien».
«El que no hace nada no se equivoca y es imposible que tenga un problema con una obra el que no la inicia».
Proveu de canviar obras i ministerio per qualsevol altra actuació o responsabilitat i us ajudaran a sortir del mal tràngol amb elegància i contundència.
En aquest cas han estat dites per Magdalena Álvarez, ministra de Foment del govern Zapatero, però les podia haver dit qualsevol altre polític en qualsevol altra situació.
Em recorda aquelles falques que tenen els meteoròlegs per dir que podrà ploure amb una intensitat variable en qualsevol indret del territori... i que les pluges podran ser localment intenses. Dir això i dir res, el mateix.
I mentre els polítics ens venen fum amb aquestes perles orals (pensar en l'eròtica del poder i en l'oralitat, ens fa pensar en altres coses...), la gent del carrer, que hem de sofrir la seva incompetència, només ens queda manifestar-nos i dir-los, clarament, i sense segones lectures, que ho estan fent molt malament i que ja n'hi ha prou!
Me parece muy bien q los catalanoparlantes no cambien de lengua.Lo q es impresentable y rechazable es esa propuesta de lavado de cerebro presentado como"incorporación a la catalanidad":Y una mi....
ResponEliminaEl model catalá d'integració tindrá més llegitimitat i reconeixement el día que es deixi de ficar multes lingüístiques i de despatxar profesionals sanitaris pel fet de no tenir nivell 'C'.
ResponEliminaDesprés us queixeu de què els anonims possem burrades, però hi ha vegades que ens ho posseu a ou!
ResponEliminaPels qui només s'han fixat en el títol, cldria aclarir que un restaurant d'Osona que es la polla, en català, és una gallina jove o una escórpora. Igualment follar, que en català vol dir, simplement, trepitjar raïm.
ResponElimina