Muts i a la gàbia

Isabel-Clara Simó

Si hi ha alguna cosa en què tots els catalans estàvem d'acord, amb excepció de la dreta ultra, és en la necessitat de fer sortir la llengua catalana de la intimitat de la llar i portar-la als àmbits públics, dels mitjans de comunicació al comerç, de l'escola al lleure. És l'única manera d'evitar la mort d'una llengua. Fins ara, i amb encerts i retrocessos, aquest consens s'anava mantenint, entre la histèria dels espanyolistes que es veuen sempre amenaçats pel català. Però ara hi ha símptomes que aquest consens s'està trencant. No hi tenen res a veure ni les ràdios apocalíptiques ni els immigrants. Les mesures provenen del nostre propi govern, on manen els "nostres". Per exemple: se'ns ha parlat d'una tercera hora en castellà a l'escola, quan en cap àmbit pedagògic hom no ho havia ni analitzat ni demanat; és més, després de comprovar que el nivell d'espanyol dels alumnes catalans era exactament el mateix que els dels alumnes d'Extremadura; a continuació se'ns diu que per ser ben cosmopolites renunciem al doblatge de pel·lícules en català, i que les doblem a l'anglès, que el català ja el posarem en subtítols, com li correspon, amb la qual mesura no tan sols fem retrocedir la presència pública del català, sinó que farem fugir la majoria dels aficionats al cinema; tot seguit se'ns explica que, en la programació del Teatre Grec, la presència del teatre català serà purament episòdica, i per acabar-ho d'adobar se'ns ha dit que "Els segadors" no podrà ser cantat a Frankfurt: som tan moderns que en farem un ballet; això sí: ben mut, no sigui que algú es molesti. Amb amics així, per a què necessitem enemics?

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa. No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu" Vicent Andrés Estellés