dimecres, 29 d’abril del 2009

1r de Maig, 'Sortim de la crisi! Més treball estable! Més salari!'


Celebrem aquest 1r de Maig en uns moments difícils. La crisi econòmica mundial que patim és conseqüència de la globalització sense regles, ni controls, ni drets, i és per això que emplacem els treballadors i les treballadores de Catalunya a participar en les manifestacions organitzades arreu de Catalunya.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Ha finalitzat el V Congrés Català de Sociologia, que ha estudiat el fet de la immigració a la societat catalana

Conclou que els darrers fluxos migratoris han comportat un esforç d’integració però també el valor afegit de la diversitat cultural i lingüística.


Aquest dissabte 18 d’abril de 2009, a dos quarts de nou del vespre, s'ha clòs el V Congrés Català de Sociologia, que durant dos dies s’ha centrat en l’anàlisi del fet de la immigració en la societat catalana. Entre les conclusions, destaca que, en els últims anys, l’estudi dels fluxos migratoris en la societat catalana s’ha incrementat exponencialment, i que l’arribada d’aquesta població estrangera ―que sovint s’ha produït de manera sobtada― ha comportat uns esforços addicionals d’integració però, també, el valor afegit de la diversitat cultural i lingüística. El congrés, organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’IEC, ha comptat amb tres-cents trenta inscrits i unes cent setanta comunicacions de tres-cents autors diferents. La cloenda es farà a la Sala d’Actes de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i hi participaran Salvador Cardús, degà de la Facultat i membre de l’IEC, i Oriol Homs, president de l’ACS, les intervencions dels quals aniran seguides d’un concert de la coral infantil del Raval.

El V Congrés Català de Sociologia es va inaugurar divendres a la Sala d’Actes de l’edifici del Rectorat de la UAB, amb els parlaments de Francesc Xavier de las Heras, secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya; Bonaventura Bassegoda, vicerector de la UAB; Antoni Morral, alcalde de Cerdanyola; Lamo de Espinosa, president de la Federación Española de Sociología; Salvador Giner, president en funcions de l’IEC, i Joaquim Casal, president del Comitè d’Organització del congrés.

Àngels Pascual, catedràtica emèrita de Geografia de la UAB i membre de l’IEC, va ser l’encarregada de la primera conferència, titulada «L’estudi de les migracions a Catalunya; l’estudi de la societat catalana». En la seva intervenció, va fer un repàs de la recerca en immigració a Catalunya que s’ha fet en les últimes dècades i va constatar que, en els últims anys, «els estudis sobre immigració i societat catalana han crescut exponencialment». Així, per exemple, mentre que en el quinquenni 1970 – 1974 només setze estudis s’hi van centrar, entre els anys 1995 i 1999 se’n van comptabilitzar més de quatre-cents. Pascual va assenyalar que la situació geogràfica de Catalunya l’ha definida com un territori de pas i d’integració d’onades migratòries.

El simposi sobre migracions i sociologia i les conferències posteriors van concloure, per una part, que el fort creixement de la població a Catalunya a partir de 1997 ha comportat un increment de la demanda dels serveis públics; aquest increment s’ha produït de manera molt ràpida i això ha requerit uns esforços addicionals per satisfer la demanda. Per una altra part, es va arribar a la conclusió que tot i que l’assentament de la població immigrant s’ha distribuït arreu del territori, s’han produït certes concentracions en poblacions com Manlleu, Salt o a ciutat Meridiana, i que això ha suposat incrementar els esforços d’integració en aquests llocs. Finalment, en el cas de Catalunya, els fluxos migratoris tenen un valor afegit: la integració lingüística i cultural i la diversificació de cultures religioses, que comporten un esforç de tolerància i integració específica per a aquestes cultures.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Cal Maiam, una proposta de nom justificada.

La propera nova sala polivalent municipal, radicada al carrer de Santa Rosalia l'he sentit i vist a denominar per part de molta gent inclosos regidors i regidores en algún plenari municipal com a "Teatret", denominació que he vist fins i tot per escrit. Aquesta errònia denominació de "Teatret" és deguda a una evolució del malnom "Caixeta". Que ve per oposició a Caixa, l'altre establiment bancari més gran. Aquesta sala és situada en l'edifici construït en el seu dia per Caixa de Tarragona, on en la part davantera al carrer d'Antoni Roig hi té les seves oficines centrals a Torredembarra. En la part posterior hi van fer una sala d'actes. Aquesta antiga Sala d'Actes ara és de propietat municipal i és en reformes per a fer-hi la nova Sala Polivalent. Aquest edifici va ser aixecat al mateix lloc on hi havia una antiga societat recreativa anomenada "Cal Maiam". A tot aquest edifici antic se l'anomenava "Cal Maiam" per ser la seu de l'esmentada societat on la gent hi anava a ballar. Aquest local decimonònic, era una de les tres societats que recordem: El Sabó, Els Tranquils i aquest espai de Cal Maiam que tenia en la part que donava al carrer de Santa Rosalia un teatre que s'anomenava "La Unión". Com a fets remarcables durant la República cal fer notar una visita de Francesc Macià a Torredembarra que va aprofitar per a visitar el local de Cal Maiam, just abans de pronunciar-hi una conferència en el mateix lloc en Ventura Gassol. Aquest antic edifici tenia uns locals en la part del carrer Antoni Roig on hi havien els sindicats del pagesos, i a sobre dels sindicats hi havia un cafè que s'hi entrava per unes escales que donaven al carrer d'Antoni Roig i també donava balconada en el xamfrà amb el carrer Gibert, aquest cafè l'anomenaven popularment a "cal Cabretes". En el Teatre també es representaven "Els Pastorets", posteriorment es va transformar en cine, anomenat popularment "cine le les rates", era un dels tres cines de Torredembarra, juntament amb el Cine Miramar i el Cine Imperio. Tant aquest cafè del primer pis com el teatre van funcionar fins poc abans del seu enderroc per part de caixa Tarragona. Me'n recordo ja que de petit jo mateix havia anat al cafè a comprar-hi sifons.

La proposta de denominar a la sala polivalent del carrer Santa Rosalia amb el nom de l'antiga societat de "Cal Maiam" seria fer un pas vers la recuperació d'un nom que pertany a la cultura popular torrenca.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.


Font

dimarts, 7 d’abril del 2009

A voltes amb el senderi

Veig que el meu escrit anterior ha donat com a fruit altres reflexions en alguns blocs de la Torresfera. Les reflexions sempre són benvingudes, especialment en temps de crisi. La meva intenció no anava en el sentit de fer un cafè gratuït. No en sóc gens partidari de fer volar coloms i marejar la perdiu. Alguna reflexió ve de l'entorn del govern actual. Jo diria que més val practicar amb l'exemple, i que no es pot parlar gaire de participació en aquesta mena de fòrums, quan l'objecte manifest és oposat. Les restriccions o limitacions en les intervencions en el plenari municipal. La manca d'informació, o fins i tot l'obstrucció política que practica el govern actual és un bon camp de treball on practicar. Les esperances que hom tenia dipositades en la nova alcaldia s'han volatilitzat en pocs mesos. No es pot entrar en un debat sense estendre inicialment la mà. L'equip de govern actual no és propens al debat democràtic, primer hauria de tormar a la sensatesa, i si li sobra un alè d'imaginació i no abans, podria entrar en un debat constructiu amb la resta de forces polítiques. Però aquest debat ara no el veig gaire possible. També veig que hi ha altres blocs interessats en aquest debat que provenen de l'òrbita de l'anterior govern caigut. Farcits amb tot d'idees, idees en excés com ja han demostrat tenir, i de debò aquests grups des que han passat a l'atur polític. Idees que de ben segur teníen quan éren al govern local, però que per alguna raó tenien amagades, o desades, o potser no estaven madurades. Ara no sé si és tard o és deshora però la meva recomanació és que s'esforcin en fer-les aflorar en una nova campanya electoral, quan toqui és clar!. Les coses s'ha de fer ben fetes, però en el seu moment. Jo els demanaria a tots de recuperar el senderi. Ni és normal oblidar-se de les idees quan es governa, ni és normal tenir-ne quan es perd aquesta responsabilitat. El debat, però, sempre és necessàri. I això va pels meus amics també. No vull desqualificar ningú, però cal que tothom entengui que per a trobar un espai digne de debat, primer cal recuperar el senderi. El meu interès va molt més enllà. Tenim un debat excessivament ajornat. Ja en parlàvem fa més de trenta anys, cal un debat sobre quina Torredembarra volem. Ja en parlàvem amb els companys de l'Assemblea Democràtica de Torredembarra. Ja en parlàvem quan vàrem revisar el Pla d'Ordenació Urbana de l'últim Ajuntament pre-democràtic (abans de 1979). Aquest debat encara ara és pendent de fer. Aquest és el debat que proposo d'obrir. Però per a fer-lo caldria una regeneració democràtica de l'anomenada classe política local. No ens calen salvadors, aquest municipi ja ha estat massa vegades "salvat" per massa grups "independents", no ens cal més xarop d'aquest. Calen més idees i conviccions serioses, cal gent compromesa i per damunt de tot cal fer xarxa de coneixement polític. Amb ideologia. Cada ú amb la seva naturalment. Sense exclusions i amb grans dosis de voluntat democràtica. Ja sé que no serà fàcil, però cal fer-ho. Amb trenta anys de retard, potser. Però més tard farà Torredembarra si aquest debat sobre el seu futur no s'inicia. Cal recuperar imperiosament el senderi. Cal recuperar el bon guiatge de la nostra ciutat. O potser el debat és més necessàri que mai ja que aquest guiatge no l'hem tingut en els últims trenta anys...